TANCAR EL CERCLE I FER-HO GUAI

Avui és força major publicar una entrada per tancar el cercle de la història del conill Joan. 

Si a hores d'ara encara no el coneixeu en aquesta entrada us el vaig presentar però, a mode de resum, va ser fruit d'una iniciativa per recaptar alguns dinerons per col·laborar en la investigació contra el càncer infantil. 

Tant bon punt vaig obrir la subhasta molta gent es va posar a compartir-ho, a comentar-ho i algunes i alguns van licitar (que és el "pujar" de tota la vida però intentarem dir-ho correctament encara que ens soni estrany). 

Vaig rebre bastants missatges privats que em van fer molt feliç.

Deixeu-me, però, que us expliqui part d'aquesta història i com es pot tancar el cercle d'una acció d'una manera gairebé perfecta i totalment emocionant.

La persona que va oferir més diners pel conill Joan és mestra. Mestra d'una escola de Lleida d'una classe de sisè de primària. Un dels alumnes d'aquesta classe té un germà amb càncer del qual s'està tractant. Quan la mestra, que és d'aquelles de vocació-vocació, va veure en el meu bloc al conill Joan ho va comentar als seus alumnes i es va dir a ella mateixa que l'havia d'aconseguir per ells, pel germà, pel que significava. Així que la Montse, que es com es diu la mestra vocacional-vocacional :), es va esperar a l'últim moment de la subhasta per oferir la quantitat més alta per quedar-se'l. 

Jo, tot això, ho vaig saber dies més tard quan concretàvem com fer la donació. La Montse m'ho explicava per xat i a mi em queien les llàgrimes dels ulls perquè ni els meus somnis hagués pogut imaginar una història i un destí tant preciosos pel meu amic.

Així que després de passar-nos l'adreça i jo el justificant de l'ingrés a la Fundació de Sant Joan de Déu... vaja, tots els tràmits corresponents, vaig posar-me a fer l'enviament.

Però com podia transmetre tot el meu agraïment? Vaig decidir escriure una carta a tota aquella canalla que, segons m'havia explicat la Montse, esperava l'arribada del conill Joan com qui espera un amic que fa temps que no veus. La carta va sortir del meu cor a raig. I les coses que surten del cor i a raig no s'han de modificar ni passar a net. La vaig caragolar, li vaig lligar una cinteta, li vaig subjectar entre els braços del conill amb una agulla de cap, el vaig posar dins una capsa de sabates amb un paper de seda groc -que, recordareu, és el seu color preferit- i li vaig fer un petó. Vaig embolicar la capsa amb un paper bonic i li vaig donar a la Eli, la meva amiga cartera, perquè fes l'enviament.

Permeteu-me que no desvetlli el contingut de la carta. La Montse. els seus alumnes, el Joan i jo ens mereixem guardar-nos per nosaltres algun detall d'aquesta història :)

L'endemà vaig rebre nous missatges de la Montse. 

El conill havia arribat i els nens havien estat súper feliços de rebre'l. La carta els va emocionar i jo també de saber-ho de primera mà. Sé segur que la Montse va aprofitar per tractar el tema del càncer i de la valentia i de la superació i de l'alegria de viure. No pot ser que no ho fes. I això em fa feliç doblement perquè amb l'acció del conill Joan vaig arribar infinitament més lluny del que mai m'hauria pogut imaginar.

Aquesta història m'ha demostrat moltes coses que ja sabia: La importància dels petits detalls, l'enorme solidaritat de les persones, la capacitat d'emocionar-nos. Jo he guanyat més que ningú, això és tant cert com que la terra i el cel es toquen a l'horitzó.

I és clar, he de donar les gràcies a tanta gent! A tothom que va compartir l'entrada, a qui va licitar, a qui va compartir, a qui va preguntar i interessar-se... Però sobretot a la Montse que m'ha ofert ser part d'aquesta història tant preciosa i també a tots i cadascun de les noies i els nois de la classe de sisè (que són els meus amics, ja) i també al germà del nen, per ser-hi, per ser valent (recupera't fort i aviat!).

Us deixo amb una foto i unes paraules de la Montse, ella us ho explica rebé: 

El conill Joan ha vingut a viure a la meva classe. Dorm a sobre de les caixes dels controls de Medi i Català, i sopa truita de carxofa dia sí dia no... Mireu que bé que s'hi posa... I és que ha trobat una colla de nois i noies de 6è que li fan festes cada estona