ÀVIA PITA

Fa uns mesos l'àvia es va morir. La meva avieta, la dels petons dolços. La que sempre portava el didal al dit, la que cosia i cuinava per tots.
L'àvia Pita va ser la millor àvia que hagués pogut tenir. Sona a tòpic però a mi me la bufa, és veritat. Em va donar infinits consells i els tinc guardats a la memòria i me'ls trec de la butxaca de tant en tant. M'entenia, érem còmplices i amb una mirada n'hi havia prou per saber el que pensàvem. Tant si estàvem tristes com si ens en volíem riure d'alguna cosa amb el nostre humor avinagrat.
La trobo a faltar molt. Quan vivia ella ja m'ho deia: Quan em mori, ai com em trobaràs a faltar! I sí, tampoc s'equivocava aquesta vegada.
L'anyoro cada matí, encara mesos després, quan passo davant de casa seva, miro la finestra i me la imagino guaitant per veure'ns passar als nens i a mi camí de l'escola.
L'anyoro quan arribem a la masia i encara ens posaríem a buscar-la per fer-li un petó.
L'anyoro cada diumenge quan encara no sabem com seure a taula.
L'anyoro cada vegada que els nens volen que els expliqui històries i veure fotos seves.
L'anyoro cada cop que faig caldo amb aquella olla tant grossa que em va regalar.
L'anyoro, avui, que seria el seu sant i l'anyoro cada vegada que algú em demana una Girafa Pita.

Però l'anyoro amb un somriure als llavis (i no us vull enganyar amb unes llagrimetes -de les dolces- darrere l'orella) perquè la meva fortuna és immensa per haver-la tingut amb mi tants anys, per haver aprés tantes coses d'ella (coses de fer, coses de dir, coses de sentir) i perquè la seva mort va ser plàcida i ràpida com ella demanava.
I tinc la sort de recordar-la així, somrient de costat, amb cara de dir "posa-me-les aquí, que no tinc butxaques"

DESEMBRE 2013