Creacions pels més petits: cistelles de naixement, joguines tovetes, corones d'aniversari...
I també, bosses de tot tipus: per la platja, pel pícnic, pel camp, per l'escola...
I també coses que visc, que penso i que sento.
I també, tota la resta.

dimecres, 19 de març de 2014

ÀVIA PITA

Fa uns mesos l'àvia es va morir. La meva avieta, la dels petons dolços. La que sempre portava el didal al dit, la que cosia i cuinava per tots.
L'àvia Pita va ser la millor àvia que hagués pogut tenir. Sona a tòpic però a mi me la bufa, és veritat. Em va donar infinits consells i els tinc guardats a la memòria i me'ls trec de la butxaca de tant en tant. M'entenia, érem còmplices i amb una mirada n'hi havia prou per saber el que pensàvem. Tant si estàvem tristes com si ens en volíem riure d'alguna cosa amb el nostre humor avinagrat.
La trobo a faltar molt. Quan vivia ella ja m'ho deia: Quan em mori, ai com em trobaràs a faltar! I sí, tampoc s'equivocava aquesta vegada.
L'anyoro cada matí, encara mesos després, quan passo davant de casa seva, miro la finestra i me la imagino guaitant per veure'ns passar als nens i a mi camí de l'escola.
L'anyoro quan arribem a la masia i encara ens posaríem a buscar-la per fer-li un petó.
L'anyoro cada diumenge quan encara no sabem com seure a taula.
L'anyoro cada vegada que els nens volen que els expliqui històries i veure fotos seves.
L'anyoro cada cop que faig caldo amb aquella olla tant grossa que em va regalar.
L'anyoro, avui, que seria el seu sant i l'anyoro cada vegada que algú em demana una Girafa Pita.

Però l'anyoro amb un somriure als llavis (i no us vull enganyar amb unes llagrimetes -de les dolces- darrere l'orella) perquè la meva fortuna és immensa per haver-la tingut amb mi tants anys, per haver aprés tantes coses d'ella (coses de fer, coses de dir, coses de sentir) i perquè la seva mort va ser plàcida i ràpida com ella demanava.
I tinc la sort de recordar-la així, somrient de costat, amb cara de dir "posa-me-les aquí, que no tinc butxaques"

DESEMBRE 2013

1 comentari:

  1. Mi abuela también se llamaba Pepita ... :) que bonitas palabras a tu abuela Lidia. Te mando un fuerte abrazo ... se ha ido fuera para nacer dentro tuyo por eso esas lagrimas dulces. Era guapísima y con cara de ser una gran mujer.

    ResponElimina