Avui, fruit d'una casualitat, he rellegit l'escrit que el Piñas va dedicar al meu avi quan va morir (pag. 27).
I, de sobte he recordat, les moltes vegades que l'anyoro i les moltes vegades que penso com d'orgullós es sentiria dels nens, de nosaltres, de com en seguim d'units.
No diré allò de "estiguis on estiguis segur que ens veus" perquè no hi crec: Ni en el més enllà, ni en els espais intermitjos.... El que sí que diré és que hi continues estant en el nostre record (tu i el teu humor negre)I prou ja! Que això m'està quedant molt nyonyo i com tu diries: Estic carregada de collons! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada