SOMRIU

Va ser un matí molt especial. 4 dones juntes -amb una criatura- i un tatuador. Boníssim el tio, i tímid. A ell no li calien massa paraules, l'emoció ens feia parlar per les orelles a les quatre. Una empenteta més i ens haguéssim tatuat de dalt a baix.
Us ensenyo el del meu braç esquerre. Permeteu-me que me'n reservi la simbologia -que és per mi i els meus-.  Si voleu un secretet, un secretet d'aquells bonics, us explico que la lletra de "somriu" és original de la Paula i que és preciosa i que m'encanta el cor petit de la i.
Feliç de la meva nova tinta a la pell,

REFLEXIÓ D'UN DIA DESENCERTAT

És molt difícil ser mare, quan ho encertes per una banda, coixeges de l'altra. I sí, hi posem tot l'amor del món però hi ha dies que no n'hi ha prou. Ens equivoquem, i molt. I ens falten ulls per veure totes les cares del prisma. Sort en tenim que cada dia, cada moment, és una nova oportunitat per millorar al seu costat!

DINOUSAURE I PIRATA

Aprofito que sóc a casa amb angines per, a mitja setmana, actualizar el bloc. I per ensenyar-vos les disfresses d'aquest carnaval passat.
A l'escola ens van deixar escollir la temàtica de la disfressa i la Paula va voler anar de pirata.
- Pirata tremenda - em va dir - res de puntes, ni de faldilles.
Agafant idees per confeccionar-li, en vam trobar una de feta que li va encantar. Segur? Sí, mare! Doncs apa, comprada! Hi ha d'haver anys de tot.
El Ricard, en canvi, em va dir que volia que li fes jo, i volia anar de dinosaure. Ostres! Quin repte! Sort del Pinterest que sempre t'inspira i et guia... I vaig trobar creacions estupendes que, combinades, van resultar així:

Si voleu veure d'on vaig treure la idea de la cua, cliqueu AQUÍ. Les urpes de les mans i el barret, AQUÍ. Les urpes dels peus AQUÍ. Les punxes de la samarreta AQUÍ.

Vinga! Us animeu de cara l'any que ve? És més fàcil del que sembla!

FARINA, BETRANA, NAVAJOS... I MARE

Fa uns dies vaig tenir el plaer de participar en un taller dels que organitza la Montse Millàs al seu estudi. Feia temps que en tenia ganes perquè tenen una oferta guapa però costa trobar el moment. I va ser l'atzar el que va fer que disfrutés, al costat de Betrana, d'un taller d'enquadernació.
I si us dic que va ser una experiència fantàstica pensareu: -Ves que ha de dir! Però si seguiu llegint i, sobretot, si mireu les fotos, entendreu perquè ho dic.
La Laura és l'ànima mater de Betrana. Jo no la coneixia però ara ja la segueixo al seu fb i ja he xafardejat amunt i avall la seva web, que és preciosa i està plena de fotos delicades i inspiradores.
La Laura va començar dient que ella no és enquadernadora professional... però que voleu que us digui, crec que és per treure's pressió de sobre perquè el que fa és tant bonic, tant especial... I després d'aquella presentació, poc a poc en aquelles quatre hores de taller, la Laura ens va acompanyar - a mi i a les companyes estupendes amb les que compartia taula- en el camí de la creació d'una llibreta:
Us prometo que davant nostre només hi havia un cartró gruixut que va acabar sent les tapes i el llom de la llibreta, fil i agulla, papers que vam haver de plegar i cosir, un tros de tela (el folre) i un tros de cinta (el marcapàgines). I ja està. Bé, hi havia eines: punxó, cola, rodet, pinzell i unes mans inexpertes -les meves- que van aconseguir crear aquesta preciositat (que coi! permeteu-m'ho aquesta vegada).

No em negareu que no és bonica!
Jo n'estava molt orgullosa i li vaig ensenyar a ma mare, que no és de les típiques mares toves, tot i que amb els anys se li escapen detallets ensucrats que fa uns anys serien impensables. Em va dir que li agradava molt i em va demanar que quan tingués un moment (mare, he tardat quatre hores en parir aquesta) n'hi fes una per ella.
I suposo que ja esteu imaginant que he aprofitat el dia de la mare, celebració que a casa sempre ha passat de llarg, per tenir el detall amb la mare, que sempre hi és, que tot i que es fa la dura.... Bé, vaja, ara podria dir un munt de tòpics que no calen. Li he donat perquè me la estimo, m'estima i ja està. I ha estat contenta, molt, i m'ho ha dit. I jo també ho estic i reconec la meva fortuna de tenir-la tant a prop i tant propera.
Però sabeu? No m'he pogut estar d'estrenar-la i li he escrit això a la primera pàgina, al costat d'una dedicatòria que queda per ella i per mi:

Feliç pugui caminar,

feliç amb abundants núvols negres pugui caminar,

feliç amb abundants pluges pugui caminar,

feliç per un camí de pol·len pugui caminar,

feliç pugui caminar,

com va ser en dies llunyans, ara pugui caminar,

tot sigui bell davant meu,

tot sigui bell rere meu,

tot sigui bell sota meu,

tot sigui bell sobre meu,

tot sigui bell al voltant meu,

en bellesa això comença,

en bellesa això acaba.

(Pregària dels indis Navajo)

Però encara queda una cosa que us vull explicar: Unes horetes abans del dia de la mare la nostra estimada gateta, la Farina, va parir per primer cop en una capseta de cartró. Està criant tres gatets preciosos (creiem que són mascles) com una campiona. La natura és tant magnífica! Els instints són tant màgics!

CELEBRA!

Ha estat un cap de setmana ple de celebracions. I dissabte per partida doble!
Però primer l'ú i després el dos. Divendres va ser el meu aniversari i ho vam celebrar a la masia amb la família: Els nens van decorar, jo vaig cuinar i tots vàrem brindar per la salut dels de la taula i pel petit Marçal, vaig bufar les espelmes i vaig demanar el mateix desig de cada any :)
Quina família més bonica que tinc i com ens estimem!

I després de divendres arriba el dissabte i al vespre a la granja ens esperava tota la família de la Montse, que feia 50 anys i del Josep M. ,el seu fill, que en va fer 25 al gener però que just havia arribat d'Anglaterra. El David, l'altre fill, va preparar un sopar boníssim i l'Anna, la nena, un vídeo molt emotiu (en el que hi sortia jo de petita! I sí, potser sí, la Paula em té una retirada!). Xerrades amb cosins, bon ambient i regals.
Per ella una bossa de platja, ben gran per encabir-hi bé de coses i amb una bosseta petita que es pot lligar a l'interior amb un mosquetó, de manera que, com que sé que a la Montse li agrada molt caminar per la platja, podrà treure-la i portar a sobre el que necessiti. La voleu veure? Aquí va!

I pel Josep M.? Doncs vaig recordar un pack que vaig  veure a Pinterest (beneït Pinterest!) i vaig tenir claríssim que era ideal per un noi jove que, després de viure tant de temps entre núvols i plugims, segur que tindria ganes de gaudir "mediterràniament" (a base de nevereta, cerveseta i llimones) :)

I de pet cap a la festa de casament de la Paloma (d'Entrenapsicols) i el Guillem. Quina il·lusió que em va fer que em convidéssin! I quina festa més bonica! I quin bon ambient! Anaven súper guapos i em vaig sentir súper acollida per tothom. Gràcies de tot cor!
Sabent com són vaig pensar que els agradaria que el regal el fes i me'ls vaig imaginar al pati de casa seva, acabats de casar, sopant a la fresca i en va sortir això.
Em sembla que els va agradar, jo el vaig pensar i fer amb molta il·lusió.

I fins aquí! M'encanten aquests caps de setmana!!!! :) -sobretot si els diumenges són slow-

IN, INDE, INDEPÈNDENCIA!

Et vas trobant gent a la vida, i a vegades més que trobaments són retrobaments. Agradables retrobaments. De sobte, et dones compte que aquella persona que havies conegut fa un temps és més propera a tu del que et pensaves. I tot connecta. I és "estupendu". I a partir de vells records vas entrellaçant vivències d'ara, i tot resulta fàcil.
I això, darrerament, m'ha passat amb dues famílies: La del Roger i la de la Míriam. Hi eren, ens coneixíem... Però ara el cercle s'ha fet més estret i a casa nostra estem molt contents de tenir-los a prop.
Doncs? Sabeu? Els meus col·legues són uns cracks i han escrit un llibre que, n'estic segura, serà un èxit rotund!

Es diu "In-inde-independència!" i és tracta d'un conte que pretén explicar als infants i joves el camí de Catalunya cap a un estat propi.

El pròleg, de Carme Forcadell, explica:

“Aquest relat pretén explicar què va significar la Diada de l’Onze de Setembre de 2012 per a molts catalans i catalanes que, des de fa temps, treballem i somniem amb la llibertat del nostre país. Exposa les experiències i les vivències personals, però alhora col·lectives, de moltes persones, i ho fa de manera senzilla, natural i entenedora perquè els nens i nenes puguin comprendre què va passar aquell dia, el dia que vam sortir al carrer per canviar la història.

De la mateixa manera que els nostres infants han de conèixer els problemes i les dificultats de la vida quotidiana, també han de conèixer les inquietuds i els anhels d’independència del nostre poble, perquè ells són el futur, aquest futur que tots volem millor, més just i més digne. Seran ells qui hauran de contribuir de manera extraordinària a la construcció del nou estat català.”

Té bona pinta,no? Jo ja tinc ganes de tenir-lo entre les mans!!!!

Si us passa com a mi, podeu comprar-lo clicant AQUI i, també, si en voleu fer un petit tastet, cliqueu AQUI i en trobareu un fragment.

Però, escolteu, si us ve de gust veure'ls i parlar-hi, i fullejar el llibre abans de comprar-lo, i que us el dediquin, i potser conèixer l'il·lustrador, en Lluís Albert Arrufat us podeu esperar al dilluns 17 de juny.
Faran la presentació oficial al pati de l'antic hospital de Sant Roc, a Valls, a dos quarts de vuit del vespre.
Jo no m'ho perdo per res del món!!!!!

RETRAT D'UNA FAMÍLIA BONICA

Quint encant tenen aquestes fotos. Quan el moment era especial i no es podia repetir i tot i així quedaven precioses i naturals.
Jo no sé qui va ser el fotògraf però va saber captar l'afany de protecció del meu tiet cap a les seves germanes petites, la rialla "punyetera" i divertida de la meva padrineta Carme - la més gran -, la bondat i entrega de la mitjana, la Candela; la humilitat i l'amor a la família de la meva mare, a la falda del meu avi.
I els meus avis! Que bonics! Recordo poques coses del meu avi Antonio, el recordo seriós a l'hort i com li canviava la cara quan ens veia arribar a mi, al meu germà i tots els altres cosins. I la iaia María! Tant amorosa, sempre somrient. Recordo especialment aquell any quan vam anar amb tota la família a Aldeire :) Estaria tant contenta envoltada dels seus besnéts!

Aquests són ells passats uns anys, continuen igual de macos, d'units. No en conec d'altres amb més unió que ells i espero ser capaç de seguir sent-ho amb el meu germà per sempre. I espero ser capaç de transmetre aquest amor a la família als meus petits. Crec que, entre tots, ho estem fent, i molt bé!

Mama, papa, mira!

4 dies però intensos. Metro amunt i metro avall. Animals. Mama, papa, mira! Més animals. Mama, papa, mira! Pollet que surt de la closca. Nens, mengeu el que volgueu. Sense presses. Mama, papa, mira! Rialles. Gelats. Fotos. Mama, papa, mira! Màniga curta. Monuments a la opulència. Estrés de la gran ciutat. Dibuixar a les estovalles de paper. Tocar un dofí.

ADÉU ESQUELET JORDI... I GRÀCIES!

Diuen que perquè entrin coses noves a la nostra vida n'hem de deixar marxar d'altres però, que voleu que us digui, a mi sempre m'ha costat molt això de desprendre'm d'objectes. Sóc una sentimental.
Reconec, però, que l'Esquelet Jordi (així és com el van anomenar les criatures)  ja s'ha fet una mica vellet, que ha viatjat per moltes cases i que és absurd que seguim conservant-lo.
Ens l'hem estimat iclús amb els seus forats, el seu groc esmorteït després de tantes rentades, la seva olor de viatge rere viatge i la seva etiqueta esfilagarsada però ja li diem adéu.
Gràcies pels serveis prestats, xiquet, que et vagi bonic!