Fa uns dies vaig tenir el plaer de participar en un taller dels que organitza la
Montse Millàs al seu estudi. Feia temps que en tenia ganes perquè tenen una oferta guapa però costa trobar el moment. I va ser l'atzar el que va fer que disfrutés, al costat de Betrana, d'un taller d'enquadernació.
I si us dic que va ser una experiència fantàstica pensareu: -Ves que ha de dir! Però si seguiu llegint i, sobretot, si mireu les fotos, entendreu perquè ho dic.
La Laura és l'ànima mater de Betrana. Jo no la coneixia però ara ja la segueixo al
seu fb i ja he xafardejat amunt i avall la seva
web, que és preciosa i està plena de fotos delicades i inspiradores.
La Laura va començar dient que ella no és enquadernadora professional... però que voleu que us digui, crec que és per treure's pressió de sobre perquè el que fa és tant bonic, tant especial... I després d'aquella presentació, poc a poc en aquelles quatre hores de taller, la Laura ens va acompanyar - a mi i a les companyes estupendes amb les que compartia taula- en el camí de la creació d'una llibreta:
Us prometo que davant nostre només hi havia un cartró gruixut que va acabar sent les tapes i el llom de la llibreta, fil i agulla, papers que vam haver de plegar i cosir, un tros de tela (el folre) i un tros de cinta (el marcapàgines). I ja està. Bé, hi havia eines: punxó, cola, rodet, pinzell i unes mans inexpertes -les meves- que van aconseguir crear aquesta preciositat (que coi! permeteu-m'ho aquesta vegada).
No em negareu que no és bonica!
Jo n'estava molt orgullosa i li vaig ensenyar a ma mare, que no és de les típiques mares toves, tot i que amb els anys se li escapen detallets ensucrats que fa uns anys serien impensables. Em va dir que li agradava molt i em va demanar que quan tingués un moment (mare, he tardat quatre hores en parir aquesta) n'hi fes una per ella.
I suposo que ja esteu imaginant que he aprofitat el dia de la mare, celebració que a casa sempre ha passat de llarg, per tenir el detall amb la mare, que sempre hi és, que tot i que es fa la dura.... Bé, vaja, ara podria dir un munt de tòpics que no calen. Li he donat perquè me la estimo, m'estima i ja està. I ha estat contenta, molt, i m'ho ha dit. I jo també ho estic i reconec la meva fortuna de tenir-la tant a prop i tant propera.
Però sabeu? No m'he pogut estar d'estrenar-la i li he escrit això a la primera pàgina, al costat d'una dedicatòria que queda per ella i per mi:
Feliç pugui caminar,
feliç amb abundants núvols negres pugui caminar,
feliç amb abundants pluges pugui caminar,
feliç per un camí de pol·len pugui caminar,
feliç pugui caminar,
com va ser en dies llunyans, ara pugui caminar,
tot sigui bell davant meu,
tot sigui bell rere meu,
tot sigui bell sota meu,
tot sigui bell sobre meu,
tot sigui bell al voltant meu,
en bellesa això comença,
en bellesa això acaba.
(Pregària dels indis Navajo)
Però encara queda una cosa que us vull explicar: Unes horetes abans del dia de la mare la nostra estimada gateta, la Farina, va parir per primer cop en una capseta de cartró. Està criant tres gatets preciosos (creiem que són mascles) com una campiona. La natura és tant magnífica! Els instints són tant màgics!
