ELS NOSTRES MOMENTS DE LES DECENNALS

Uns dies trepidants. Avui s'acaba. I ho hem disfrutant intensament, els quatre, amb la família i els amics. Qui sap com ens trobarem d'aquí 10 anys? Qui sap si a les properes els nens voldran anar amb nosaltres?
Per això hem intentat no perdre'ns res (dins les nostres possibilitats físiques i econòmiques)i ens hem amarat de poble, de festa tradicional, de carrer, de circ, de teatre, de concerts... I hem celebrat l'aniversari del meu pare. I hem felicitat a les Candeles.
I crec que tothom dirà que han estat unes festes brutals, espectaculars. Jo no diré el contrari! Però de cantar-ne les meravelles (que han estat moltes) ja se n'encarregarà algú altre: Jo us vull explicar dues anècdotes emocionants que ens han passat aquestes festes: Coses molt nostres, coses que ens han arribat al cor.

El primer dia de les festes, a la cercavila, el Ricard va voler donar-li la seva pipa a l'ós. Li agrada molt l'ós i ell ho tenia molt clar. No podiem deixar passar la oportunitat, estava tant decidit! Així que, tot i estar refredat, tot i que a mi em feia moltíssima pena (pur egoisme, ho sé) vam tirar endavant. Ens vam acostar a l'ós i per la reixa, el senyor que el portava va treure la punta dels dits i li va agafar. I el Ricard, amb un somriure d'orella a orella. Mira! Vaig pensar: Doncs no serà tant traumàtic! I, de fet, no ho ha estat: Hem rondinat una mica, em fet una mica el ronso per anar a dormir, ens hem saltat alguna migdiada... Però estem molt contents: Nosaltres i ell que diu que ja és gran.
Però, deixeu-me que segueixi: Avui, l'últim dia de les decennals, cercavila de tancament: La Paula fent fotos (després ho explico), el Ricard amb por dels trabucaires (collons, com peten!)... veiem de lluny l'ós. Què porta penjat al coll? M'hi acosto. Miro i flipo: La pipa del Ricard!!!! No pot ser! Li pregunto al xic i em diu que és d'un nen que li va donar el primer dia: És la nostra! Quina il.lusió que ens ha fet!!! Llavors, l'ós s'ha posat davant nostre i la cara del meu fill ha sigut genial: Alegria, sorpresa, dubte... Un munt d'emocions s'han apoderat d'ell i, entre somriures, li ha demanat a l'ós que li tornés. Nosaltres li hem explicat que ha d'estar molt content de que l'ós porti la seva pipa. Que ha sigut el primer nen i que potser molts alres nens, quan ho vegin, també voldran fer com ell. Ho ha entès i, de fet, ara, mentres escric, dorm sense pipa.
Moltes gràcies a la gent de la UAF per aquest detall. Perquè hagués estat molt senzill llençar-la a la brossa i llestos. I, en canvi, li heu lligat una cinta rosa i l'heu passejat per un Valls ple de gent fent que el nostre fill es senti orgullós de la seva proesa. Ens heu donat una tarda molt especial, una vivència collonuda. De fet, el vostre compromís amb la ciutat, és collonut!






L'altra cosa que us vull explicar és que avui, per primer cop, i no serà perquè ella no m'ho hagués demanat desenes de vegades, m'he atrevit a deixar-li la càmera reflex a la Paula. I he descobert algunes coses: Una, que no passa res per deixar-li, que vigila i la cuida. Dues, que és capaç de prendre instantànies molt boniques. I tres, que la perspectiva dels nens és diferent a la nostra i que hem de ser concients que la seva manera de veure el món no és com la nostra.
Us mostro algunes de les fotos que ha fet avui, les que m'agraden més a mi. M'agradaria saber quines li agraden més a ella. Si voleu veure la resta, ho podeu fer clicant aqui. Espero que us agradin tant com a mi: